No cal fer llista de tot el que ens ha passat en aquests mesos, quantes i quantes històries, totes elles importants, sense deixar ni una enrere.
En trenta anys mai vaig veure l'escola tan triste, anyorava els crits, les rialles, el soroll...
Buscava qualsevol joguina mal posada, mirava si encara estava igual aquella galleda i el rasclet del pati que van deixar a corre- cuita..Qualsevol cosa que em recordés els meus nens.
Com sempre passa ,valorem les coses quan no les tenim...
Per això des de fa un any no hi ha un dia ,que TOT l'equip parem uns segons per pensar i donar les gràcies,
No fan falta paraules , sabem que afortunades som.
I aquí a la nostra petita escola, ens ajudem uns als altres... recuperm petons i abraçades...
Ens visiten noves famílies, noves il-lusions...la vida avança...la vida no l'atura ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada